El Petit Dromedari viaranys del desert, meandres entre les dunes...

Ara potser no em crec gaire el segon paràgraf del missatge anterior. No sé si avanço cap a algun lloc o si només em deixo arrosegar per un corrent de vent fluix i polsós. Torno a fer volar coloms de paper. De paper perquè no són de veritat, perquè són fabricats únicament per mi, pel meu cervell estrany, aquest que de vegades anomeno com si d’una tercera persona es tractés, però que en realitat sóc jo, que sóc en part mentida. Mentida meva i mentida dels altres, que veuen en mi el que no sóc, mentida meva, que no sóc com dic ser. I ho sé i sempre ho he sabut i em dic el contrari alhora que em recordo la realitat (si és que ho és). Tot és com una boira flotant, però no estic trist, només descol·locat amb mi mateix, i amb l’ànima plana. Em sembla que no m’explico gaire bé. Potser perdo facultats i m’atrofio. No em feu gaire cas, d’acord?

El Petit Dromedari.

Ara plou a fora. Molt. Però avui toca, això d’avui és una pluja digne. És de nit. Des de primera hora, el cel ja avisava que en algun moment o altre descarregaria, però s’ha esperat. No ha sortit el sol, avui no tocava. Bufava aquest vent que sembla que algú envïi des del més enllà (potser era certament així). I és que perquè la pluja ha de ser tan sovint mirada amb mals ulls? Avui ha fet el dia perfecte. Perfecte per a mi, perfecte per a altres. Tandebò que sempre que plogués fos per fer perfecte el dia a algú. La pluja és símbol de neteja, de mort i resurrecció, d’abans i després. Avui era un dia d’aquells d’abans i després, tot i que no per a mi.

De totes maneres, sí que crec que en general visc un moment de canvis, segurament no substancials, però sí interns. Començo a deixar coses enrere, o com a mínim m’adono que ho faig sense preocupar-me’n. Guanyo en llibertat i força, i poso les coses o els records que comencen a quedar enrere en petits altars per a la memòria. Espero que mai s’omplin de pols. Ara toca seguir estrenant sales d’aquest museu que porta el meu nom, reorganitzant-ne les existents. La vida és com un museu i els records són les seves obres d’art. De moment he visitat ja algunes sales interessants. Anem a veure què ens espera a les següents!

El Petit Dromedari.

N’estic fart de mossegar-me la llengua. N’estic fart de les teves amenaces, tels teus canvis d’humor i de les teves emprenyades sense cap mena de motiu. N’estic fart que sempre t’ho prenguis tot tan malament. N’estic fart que m’enviïs a la merda quan et convé, n’estic fart de no poder dir “cony” o “collons” quan alguna cosa teva no m’agrada quan precisament tú m'ho dius a despit. N’estic fart que després dels teus crits facis veure que no passa res, i em miris amb aquella cara de no haver trencat un plat. N’estic fart des que tinc ús de raó. Fart que sempre et pensis que les coses que no faig bé les faig expressament, que em reiteris amb una bronca monumental que un dia no paro la taula quan sóc jo qui ho fa gairebé cada dia. És evident que jo dinc els meus defectes, que són molts, però és que quan faig alguna cosa bé no te n’adones o no li dónes importància, noto que us decebo contínuament. N’estic fart de la teva tragicomèdia grega, que ploris desconsoladament perquè et dic que allò tan súmament banal ja m’ho has preguntat abans i qua ja t’he respost. N’estic fart d’aquest orgull fastigós que gastes de vegades. Estic fart d’aquesta part de tu. Fart de no poder dir-te això a la cara sense que m’escoltis.

M’he adonat que és per culpa teva que ara tinc por a fer moltes coses a la meva vida diària. M’he adonat que de vegades et tinc por, que no confio en tu, que per això no t’explico coses, perquè tinc por d’obrir la boca i que per un rampell dels teus deixis de pagar-me la carrera o em llencis tot el que tinc a l’habitació. M’he adonat que així és com he pujat, segurament fins ara no entenia el perquè de la meva por general inexplicable. Ara sé perquè sóc tímid i veig que no té res a veure amb ser Sagitari ni amb ser tranquil. He après a viure callant, amb por, vaig haver d’aprendre a mossegar-me la llengua molt abans que els meus companys de classe, vaig haver d’aprendre a controlar-me i a observar, a conèixer les reaccions, i ara només faig això, observo, però no actuo. I això m’ha fet perdre trens importants per a mi. Avui ho he vist clar. Avui he entès els efectes profunds d’una educació a la vida. I tot i que tinc uns pares que molts voldrien, aquesta és la part negativa sobretot de tu, em nego a negar-ho, perquè existeix i n’estic fart. Em sap molt greu ser com sóc en les relacions personals, i ara entenc perquè. La solució no era enviar-me a un esplai per conèixer nens, la solució s’havia de fer a casa. Però suposo que no us en vau adonar. Quina merda. És una merda estimar-se i no dir-ho. És una merda la incomunicació. És una merda punxada en un pal: ridícula.

Com et miro després d’escriure això?

Sé que m’estimes i que segurament no t’adones de les conseqüències del que fas. Només intento dir-te que em sap molt greu com em veus de vegades, m’agradaria que sabessis que tot el que intento és fer-te entendre el que penso, i que ho faig amb la més bona de les intencions, perquè jo t’estimo, mama.

El Petit Dromedari.

L’home s’autoconvenç, es diu que no en sap,

que no sap llegir. Però en el fons sap que té raó.

És com una bombolla i un punxó.

Creu que va ser més que una nota escapada, molt ben afinada

però el músic podria haver-la tocada millor,

perquè segurament no l’havia acabada.

I no sap que moltes nits són blanques.

Li agradarien, però s’amaga, i no ho diu.

I tot i que està fotut, la casa no ha caigut encara.

Encara és de nit.

I a tu, gos penedit, només et dic:

no vinguis a la meva falda, no esperis que et tiri un pal

perquè perds el temps. Gràcies, de veriat, però no cal.

El Petit Dromedari.

Sembla que les coses es compliquen, m’adono que realment no controlo res. Res de res. Aconseguir-ho requeriria massa. En el moment que et penses que controles les coses t’adones que són les coses les que et controlen a tu.

No paren de picar-me mosquits (no és cap metàfora de les meves).

Te n’adones quan ansies, quan desitges coses a primer cop d’ull perfectament possibles, però la realitat cau amb un cop sec i imposa la seva dictadura. Te n’adones quan et sorprèn amb el més banal inconvenient, just aquell que ni t’hauries pogut imaginar, quan l’entorn et priva, quan les vies se separen en dos camins paral·lels però intocables.

Merda, tenia el Bloom desendollat.

El tren no para, anirà a Vladivostok o a Reykjavík, i cap dels destins és el correcte, tampoc l’erroni, però de vegades es pot albirar una finestra càlida que enlluerna des de l’altre comboi, i l’únic que pots fer és plantejar-te saltar-hi, però, de vegades, aconseguir-ho requeriria massa.

Deu haver-n’hi, de mosquits tigre, a Reykjavík?

El Petit Dromedari

És molt fort que algú que creies que seria del teu cercle d’amics importants arribi a perdre tanta importància i a produir tanta indiferència en un període de pocs mesos. És curiós, però em passa, cada any em passa amb algú. Les causes són diverses, els motius, molts cops incerts. A qui no li ha passat mai la típica situació en què arribes a una nova classe i et fas molt amic d’algú (pensant que sereu bons companys de classe com a mínim), i t’adones que al cap de pocs mesos ja fa setmanes que no t’importa al més mínim? O que al curs següent ha quedat en enèsim pla, donant la sensació que s’han perdut tots aquells punts en comú?

Ja sigui per discrepàncies, falta de relació, desamors o pura indiferència, és al·lucinant com l’empatia envers algú pot variar o minvar completament fins al màxim desinterès. Potser és per això que donem tanta importància a les amistats, a les bones amistats, a les parelles, perquè n’hi ha poques i sembla que per qualsevol motiu, aquest sentiment unificador, aquest interès mutu, pot esvair-se en el no res.

Llavors potser és que tot és una farsa. Llavors potser és que tot és pur egoisme. No es mou la humanitat per l’egoisme? No és l’amistat una necessitat? No ho fem per necessitat del nostre propi bé personal? I si som generosos o fem alguns sacrificis no és justament per a poder conservar aquestes relacions més o menys intenses?

Penso que tot ho fem per la nostra satisfacció. I quan pensem que ho fem per la satisafcció dels altres, realment ho fem per estar satisfets nosaltres amb nosaltres mateixos. No nego que existeixin ni l’amor, ni l’amistat ni la passió, ans el contrari, senzillament opino que són, entenent-ho de la manera més pura i evitant possibles connotacions negatives, diferents maneres d’egoisme.

El Petit Dromedari.

Paraules i més paraules… com si tot fos tant complicat. S’inventen, es modifiquen, i total, perquè? Que sonin bé, que sonin complicades! Mireu! Mireu que culte que sóc, jo que sé tantes paraules! Em quedo amb tots vosaltres! Mireu com us vacil·lo!

Som-hi! Compliquem-nos la vida, busquem tres peus a gats imaginaris! Com? No pots veure’ls, els gats? No ets prou intel·ligent per a fer-ho? Ignorant! Sóc tant superior a tu que puc determinar la seva estructura atòmica com si d’un microscopi disposés.

Les coses són molt més senzilles del que semblen. Elles, les coses en sí, no pensen, no es pregunten el perquè, sinó que senzillament són. Nosaltres no, no només som, sinó que, a més, pensem (a diferents nivells, això està clar). Està molt bé analitzar, classificar, però per tal d’intentar entendre, no per a establir veritats, no per establir gats imaginaris i quedar-nos en ells i venerar-los. Què és més ignorant, entendre la simplicitat de la naturalesa de tot o crear complicades estructures rígides i inamovibles, pròpies només de pensaments humans?

No ho sé, segurament tot això té molt de contradictori, però prefereixo aquesta variació que no una suposada perfecció que, insisteixo, no existeix.

El Petit Dromedari.