És molt fort que algú que creies que seria del teu cercle d’amics importants arribi a perdre tanta importància i a produir tanta indiferència en un període de pocs mesos. És curiós, però em passa, cada any em passa amb algú. Les causes són diverses, els motius, molts cops incerts. A qui no li ha passat mai la típica situació en què arribes a una nova classe i et fas molt amic d’algú (pensant que sereu bons companys de classe com a mínim), i t’adones que al cap de pocs mesos ja fa setmanes que no t’importa al més mínim? O que al curs següent ha quedat en enèsim pla, donant la sensació que s’han perdut tots aquells punts en comú?
Ja sigui per discrepàncies, falta de relació, desamors o pura indiferència, és al·lucinant com l’empatia envers algú pot variar o minvar completament fins al màxim desinterès. Potser és per això que donem tanta importància a les amistats, a les bones amistats, a les parelles, perquè n’hi ha poques i sembla que per qualsevol motiu, aquest sentiment unificador, aquest interès mutu, pot esvair-se en el no res.
Llavors potser és que tot és una farsa. Llavors potser és que tot és pur egoisme. No es mou la humanitat per l’egoisme? No és l’amistat una necessitat? No ho fem per necessitat del nostre propi bé personal? I si som generosos o fem alguns sacrificis no és justament per a poder conservar aquestes relacions més o menys intenses?
Penso que tot ho fem per la nostra satisfacció. I quan pensem que ho fem per la satisafcció dels altres, realment ho fem per estar satisfets nosaltres amb nosaltres mateixos. No nego que existeixin ni l’amor, ni l’amistat ni la passió, ans el contrari, senzillament opino que són, entenent-ho de la manera més pura i evitant possibles connotacions negatives, diferents maneres d’egoisme.
El Petit Dromedari.
