El Petit Dromedari viaranys del desert, meandres entre les dunes...

Text extret de Wikipedia:

L'experiment original es basa en posar un gat (viu) dins d'una caixa d'acer tancada i opaca juntament amb els següents elements (els quals han d'estar protegits de qualsevol interferència directa del gat): un comptador Geiger, i una certa quantitat d'una substància radioactiva que asseguri que en el decurs d'una hora hi hagi un 50% de probabilitats de què almenys un dels àtoms es desintegri (i un 50% de què no se'n desintegri cap); si això passa, el comptador Geiger allibera un martell que trenca un flascó d'àcid hidrociànic (molt tòxic) que matarà el gat.

En aquest escenari, tant el gat com la partícula depenen d'un sistema regit per les lleis de la mecànica quàntica. Seguint el Principi d'incertesa que s'aplica a la interpretació de Copenhaguen, mentre no obrim la caixa, el gat està viu i alhora mort. Al mateix moment d'obrir la caixa, el propi fet de l'observació modifica l'estat del gat, que passa a ser només viu o només mort.

No és increïble? Vull dir, no és realment difícil de creure? D’acceptar? Segons la interpretació de Copenhaguen som nosaltres, llavors, que modifiquem l’estat del que hi ha dins la caixa, del que no sabem del cert? Deixant de banda que això ens atorga un rol de jutges de la indeterminació, el fet que l’estat de l'anteriorment no vist es modifiqui en observar-lo nosaltres no ens deixa el dret a escollir, tanmateix, l’estat final d’allò regit dins de la incertesa. Fins que no decidim obrir la capsa, aquesta indeterminació es mantindrà i, ja que no podrem influir en el resultat, i la caixa pot ser la de Pandora o no, tot es redueix a la mera decisió de voler-ne veure l’interior.

Potser només es tracta d’obrir-la.

El Petit Dromedari.

Em pregunto perquè quan tinc ansietat (no cal que sigui una ansietat brutal, n’hi ha prou amb els nervis d’un examen) necessito menjar coses cruixents. Home, trobo normal el fet de menjar per apaivagar l’ansietat, però m’encurioseix el fet que el menjar en qüestió hagi de ser cruixent (i preferentment de naturalesa no dolça, excepte la xocolata). Què té la sensació del cruixent que em satisfà tant? De vegades arribo a pensar que sempre tinc un cert grau d’ansietat, de fet, en molts pocs casos rebutjaria l’oferta de menjar cruixent. Tinc ansietat constant? No ho crec. O potser si? Bé, suposo que sempre podem trobar coses, foteses, per petites que siguin, que considerem que no ens van bé. Però, ara com ara, a diferència d’altres, no em puc queixar. No vull.

El Petit Dromedari.

Bon dia. O nit. O el moment del dia en què llegeixis o llegiu això. Feia temps que no escrivia aquí. Tenia el cap massa ple de coses i la meva vida, però sobretot la dels altres, s’estava tornant molt “culebrònica”.

Estic enfadat amb les connotacions. No amb cap concepte matemàtic ni científic: em causa repulsió que totes les coses tinguin unes connotacions, pel que sembla preestablertes, i encara em repugna més que la gent no se n’adoni, no sigui capaç de pensar que aplica prejudicis a tot el que fa o opina. És evident que tots n’apliquem inevitablement, de prejudicis, i no es pot negar que la humanitat és així. Les persones són així. Jo sóc així. Tanmateix, les persones també tenim cervell i, encara que molt menys del que sembla que  podríem, el podem fer servir. Es pot raonar, pensar. Encara que només sigui una mica. Preguntar-se mínimament el perquè de les coses, entendre d’on venen, intentar explicar-se (que no justificar) per què existeixen diferents opinions. Cal saber que apliquem prejudicis, per tant, cal saber meditar sobre les coses i no determinar veritats absolutes. No donar mai teories per verídiques o inqüestionables per explicar el que coneixem (només cal mirar en la història de les ciències i els seus canvis de teories), tenir present que les coses tal i com les entenem poden no ser així. La manera de fer-ho depèn de cadascú. Els prejudicis, totalment naturals i comprensibles, són l’origen de les connotacions. Les connotacions condicionen molts cops l’estructura del pensament de moltes persones, creant opinions i argumentant les coses amb un simple “perquè sí”. 

Tot això em porta a parlar de la típica frase “totes les opinions són respectables”. Perquè collons es diu que totes les opinions són respectables? Les opinions són això, opinions. El que per mi és respectable és el fet que tothom pugui tenir una opinió. Un cop sabuda i entesa, dependrà de cada individu -i del context que l'influeix- si es vol respectar o no. Per posar un exemple bastant clar, encara que, aplicant un prejudici, crec que  no servirà a tothom, però calculo que sí a la majoria que puguin arribar a entendre el text: És respectable per a tu, lector, l’opinió que pot tenir un extremista islàmic sobre la lapidació o el terrorisme? Creus que s’ha de respectar? Deixem de banda aquesta bajanada del que és políticament correcte. El respecte que es pot tenir cap a una opinió és el que és depenent de cadascú. A ningú se li ha atorgat el dret d’obligar a respectar opinions. Els sentiments no poden ser ordenats. O com a mínim no tots.

El Petit Dromedari.