N’estic fart

Enviat per El Petit Dromedari

1

N’estic fart de mossegar-me la llengua. N’estic fart de les teves amenaces, tels teus canvis d’humor i de les teves emprenyades sense cap mena de motiu. N’estic fart que sempre t’ho prenguis tot tan malament. N’estic fart que m’enviïs a la merda quan et convé, n’estic fart de no poder dir “cony” o “collons” quan alguna cosa teva no m’agrada quan precisament tú m'ho dius a despit. N’estic fart que després dels teus crits facis veure que no passa res, i em miris amb aquella cara de no haver trencat un plat. N’estic fart des que tinc ús de raó. Fart que sempre et pensis que les coses que no faig bé les faig expressament, que em reiteris amb una bronca monumental que un dia no paro la taula quan sóc jo qui ho fa gairebé cada dia. És evident que jo dinc els meus defectes, que són molts, però és que quan faig alguna cosa bé no te n’adones o no li dónes importància, noto que us decebo contínuament. N’estic fart de la teva tragicomèdia grega, que ploris desconsoladament perquè et dic que allò tan súmament banal ja m’ho has preguntat abans i qua ja t’he respost. N’estic fart d’aquest orgull fastigós que gastes de vegades. Estic fart d’aquesta part de tu. Fart de no poder dir-te això a la cara sense que m’escoltis.

M’he adonat que és per culpa teva que ara tinc por a fer moltes coses a la meva vida diària. M’he adonat que de vegades et tinc por, que no confio en tu, que per això no t’explico coses, perquè tinc por d’obrir la boca i que per un rampell dels teus deixis de pagar-me la carrera o em llencis tot el que tinc a l’habitació. M’he adonat que així és com he pujat, segurament fins ara no entenia el perquè de la meva por general inexplicable. Ara sé perquè sóc tímid i veig que no té res a veure amb ser Sagitari ni amb ser tranquil. He après a viure callant, amb por, vaig haver d’aprendre a mossegar-me la llengua molt abans que els meus companys de classe, vaig haver d’aprendre a controlar-me i a observar, a conèixer les reaccions, i ara només faig això, observo, però no actuo. I això m’ha fet perdre trens importants per a mi. Avui ho he vist clar. Avui he entès els efectes profunds d’una educació a la vida. I tot i que tinc uns pares que molts voldrien, aquesta és la part negativa sobretot de tu, em nego a negar-ho, perquè existeix i n’estic fart. Em sap molt greu ser com sóc en les relacions personals, i ara entenc perquè. La solució no era enviar-me a un esplai per conèixer nens, la solució s’havia de fer a casa. Però suposo que no us en vau adonar. Quina merda. És una merda estimar-se i no dir-ho. És una merda la incomunicació. És una merda punxada en un pal: ridícula.

Com et miro després d’escriure això?

Sé que m’estimes i que segurament no t’adones de les conseqüències del que fas. Només intento dir-te que em sap molt greu com em veus de vegades, m’agradaria que sabessis que tot el que intento és fer-te entendre el que penso, i que ho faig amb la més bona de les intencions, perquè jo t’estimo, mama.

 

El Petit Dromedari.