Sembla que les coses es compliquen, m’adono que realment no controlo res. Res de res. Aconseguir-ho requeriria massa. En el moment que et penses que controles les coses t’adones que són les coses les que et controlen a tu.
No paren de picar-me mosquits (no és cap metàfora de les meves).
Te n’adones quan ansies, quan desitges coses a primer cop d’ull perfectament possibles, però la realitat cau amb un cop sec i imposa la seva dictadura. Te n’adones quan et sorprèn amb el més banal inconvenient, just aquell que ni t’hauries pogut imaginar, quan l’entorn et priva, quan les vies se separen en dos camins paral·lels però intocables.
Merda, tenia el Bloom desendollat.
El tren no para, anirà a Vladivostok o a Reykjavík, i cap dels destins és el correcte, tampoc l’erroni, però de vegades es pot albirar una finestra càlida que enlluerna des de l’altre comboi, i l’únic que pots fer és plantejar-te saltar-hi, però, de vegades, aconseguir-ho requeriria massa.
Deu haver-n’hi, de mosquits tigre, a Reykjavík?
El Petit Dromedari
