El Petit Dromedari viaranys del desert, meandres entre les dunes...

Avui he tingut un somni. Crec que, igual que Antichrist de Lars Von Trier, està ple de simbologia que de moment no puc entendre.

Sóc en una església gòtica, potser una catedral. És molt grossa, molt alta, tota la il·luminació, escassa, prové de l'exterior. Sóc a prop de l'entrada mirant cap a l'altar. Els bancs, col·locats a banda i banda del passadís, no miren a l'altar, sinó que miren cap a les parets exteriors, donant l'esquena al passadís, que és molt estret i llarg. A totes dues bandes del passadís hi ha gent asseguda, gent que sembla pobra i que té els caps grossos i gòticament deformats, inspirats en les cares grotesques de Francisco de Goya.

La meva intenció és arribar fins a la zona on hi ha l'altar, però no vull passar pel passadís, així que m'endinso entre les llargues fileres de bancs de l'esquerra del passadís, on la gent dels caps grossos deformats segueix mirant en silenci els murs, però sobtadament algunes d'aquelles formes goiesques m'agafen (jo m'espanto) i em diu que no ho faci, que no vagi cap allà, i no em deixen passar, així que torno enrere.

Ara tinc la intenció de provar d'arribar a l'altar entre les fileres de la dreta del passadís. La gent d'allà, igualment grotesca, també mira els murs de l'altra banda en silenci, però, a diferència dels de l'altra banda, queden il·luminats per la llum que filtra un vitrall del mur que sembla que observin. Intento passar entre aquelles llargues fileres, molt més espaiades entre si, i els grotescos em diuen que segueixi, que vagi cap allà. Jo corro, corro cap a l'altar...

Llavors em desperto. Cal dir que no és un malson ja que en cap moment sento por o angoixa. No ho sé, suposo que podria significar moltes coses. Una lluita interna dels meus pensaments? Un augment de confiança en mi mateix? Segur que els psicòlegs en traurien moltes coses, però a mi em fa pensar en una cançó de Lluís Llach que descriu la meva sensació de les coses en la temporada que visc ara: A força de nits m'estimo la vida i d'ella em vaig fent la millor amiga. A cop de veritats, a cop de mentides, un poc em fa mal, un poc em fascina.

El Petit Dromedari.

Fa temps que he advertit que gent que conec pren la curiosa decisió de treure tot el que pensen en un blog (en català bloc?Blog?). He llegit situacions realments frustrants, altres de felices, enamoraments, queixes i demés cabòries. La qüestió és que ja fa temps que penso "un dia ho has de fer", i realment no sé si serveix per a res fer aquestes coses, el més possible és que no s'ho llegeixi ningú bla bla bla. Però mira, ho he fet. Queda així innaugurat el blog (bloc?). Aquí m'identificaré com "el Petit Dromedari" el primer que se m'ha ocorregut.

El cas és que visc a Horta-Guinardó i la frase "tu no vius a Barcelona" m'ha sorprès. Clar, ell viu a Urquinaona i poca cosa deu conèixer de la ciutat. Diu: segur que quan sortiu de casa no hi ha ningú al carrer, referint-se també a Sant Andreu. I de fet, en el meu carrer és cert que no hi passa ningú, però a Sant Andreu... home, no sé què dir-vos. Molts migdies, a segons quina alçada de la Diagonal més cosmopolita de la metròpoli no hi ha ni una ànima.

El que vull escrivint tot això no és fer-li púrria al Ramon, però el seu comentari m'ha fet pensar en altres persones que s'ho prenen molt més seriosament, perquè, precisament pensant s'aquesta manera, els barris que no som cèntrics ens quedem políticament marginats i considerats, de vegades inconscientment, com a "inferiors" (les cometes es deuen al fet que considero el significat d'aquesta paraula potser massa fort). I el promblema és que aquest pensament es veu traslladat avui dia a les institucions. Així, ara que Barcelona s'està obrint a Europa i al món, l'únic que importa és fer coses boniques (que no vol dir realment funcionals, útils i/o inteligents) als llocs cèntrics, turístics, els llocs que realment són Barcelona. I aquesta pèrdua d'importància dels altres barris fa que, encara que tinguem molts pendents, no tinguem gairebé transport públic (a preus poc públics, per cert), o que per molt que anunciïn orgullosos per la tele que "tota la flota d'autobusos ha estat renovada", només es renovi realment a zones de la seva Barcelona. Què n'és de l'altra? Potser m'hauria d'afegir als que clamen "Orgull perifèric: Horta no és ni serà mai Barcelona!" però què coi? Jo em sento de la ciutat, hi visc i el lloc on visc no té cap altre nom!

Bé, prou. No vull convertir aquest blog (bloc?) en un calaix de queixes el primer dia. Fins aviat!

El Petit Dromedari.