El Petit Dromedari viaranys del desert, meandres entre les dunes...

Avui he tingut un somni. Crec que, igual que Antichrist de Lars Von Trier, està ple de simbologia que de moment no puc entendre.

Sóc en una església gòtica, potser una catedral. És molt grossa, molt alta, tota la il·luminació, escassa, prové de l'exterior. Sóc a prop de l'entrada mirant cap a l'altar. Els bancs, col·locats a banda i banda del passadís, no miren a l'altar, sinó que miren cap a les parets exteriors, donant l'esquena al passadís, que és molt estret i llarg. A totes dues bandes del passadís hi ha gent asseguda, gent que sembla pobra i que té els caps grossos i gòticament deformats, inspirats en les cares grotesques de Francisco de Goya.

La meva intenció és arribar fins a la zona on hi ha l'altar, però no vull passar pel passadís, així que m'endinso entre les llargues fileres de bancs de l'esquerra del passadís, on la gent dels caps grossos deformats segueix mirant en silenci els murs, però sobtadament algunes d'aquelles formes goiesques m'agafen (jo m'espanto) i em diu que no ho faci, que no vagi cap allà, i no em deixen passar, així que torno enrere.

Ara tinc la intenció de provar d'arribar a l'altar entre les fileres de la dreta del passadís. La gent d'allà, igualment grotesca, també mira els murs de l'altra banda en silenci, però, a diferència dels de l'altra banda, queden il·luminats per la llum que filtra un vitrall del mur que sembla que observin. Intento passar entre aquelles llargues fileres, molt més espaiades entre si, i els grotescos em diuen que segueixi, que vagi cap allà. Jo corro, corro cap a l'altar...

Llavors em desperto. Cal dir que no és un malson ja que en cap moment sento por o angoixa. No ho sé, suposo que podria significar moltes coses. Una lluita interna dels meus pensaments? Un augment de confiança en mi mateix? Segur que els psicòlegs en traurien moltes coses, però a mi em fa pensar en una cançó de Lluís Llach que descriu la meva sensació de les coses en la temporada que visc ara: A força de nits m'estimo la vida i d'ella em vaig fent la millor amiga. A cop de veritats, a cop de mentides, un poc em fa mal, un poc em fascina.

El Petit Dromedari.